1. |
Dos i dos fan tres
03:11
|
|||
Cap on van els somnis a l’albada?
Els he perdut i la buidor m’espanta.
No serveix per res tapar els peus amb la manta.
Aquest coi de fred el duc dins l’ànima.
Intento passar-ho bé. Dos i dos fan tres.
Al meu jardí hi creixen flors molt maques.
De bon matí no vaig mai a mirar-les.
Intento passar-ho bé. Dos i dos fan tres.
Els meus amics, qui sap on paren.
Fa tant que no els veig, que n’he fet uns altres.
Si vols venir a sentir el crit de l’àliga
no facis soroll, sinó s’espanta.
Intento passar-ho bé. Dos i dos fan tres.
|
||||
2. |
Ciutadans exemplars
03:27
|
|||
Ciutadans exemplars i respectables.
Patriotes del diner, màgia comptable.
Com sempre, prometran canviar les coses,
però el temps va passant i tot queda igual.
Amics dels seus amics, gremi o família.
Ineptes de carnet en línea directa.
Sempre es van barallant a totes hores,
però tots estan sota les ordres del capital.
Només els importem cada quatre anys
i durant el mandat ens volen callats.
Governants d’aquest món, ple d’injustícies,
no callareu les veus d’aquells que lluiten
per fer un món millor per tots nosaltres.
Un món governat per la veritat, on ningú podrà manipular.
Un món on tothom podrà viure en pau.
Un lloc ple d’amor.
Un món de respecte i llibertat.
Un lloc per somiar.
|
||||
3. |
A flor de pell
03:09
|
|||
Avui he decidit no moure’m,
viure en pau i calma,
abandonar les presses,
les lluites i les dreceres.
I perdré el temps tontament,
viuré a flor de pell.
No sé què és el que m’espera,
joia, dolor o pena,
però sé que a la primavera
les flors tornaran on eren.
Serà tan bonic, tot florit.
Viuré a flor de pell.
El meu cos i la meva ment
com un tot. A flor de pell.
|
||||
4. |
Verd tàrtar
05:14
|
|||
Tornava a casa camp a través i el sègol era a punt de segar.
En aquesta època de l’any hi ha una varietat de flors admirable:
trèvols vermells, blancs, rosats, perfumats, flonjos i suaus, i pèsols enfiladissos.
Les atrevides margarides, camamilla pudent, blanca com la llet.
Joves blauets d’un blau intens amb el sol, blau cel i vermellosos al vespre quan són vells.
Flors de la cuscuta d’olor d’ametlla, delicades flors que de seguida es marceixen.
I el nap bord de campanetes dretes, blanques i liles i escabioses polides.
La colza groga d’aroma de mel, aquella olor tan agradable dels prats.
De camí cap a casa a peu respiro l’essència vital.
Veig brotar flors al meu voltant.
Veient-les, veient-les brotar. Veient-les, veient-me passar.
Veient-les, veient-les brotar.
N’havia collit un bon ram de tota mena. Érem en ple estiu i anava cap a casa,
quan a la cuneta vaig veure un card florit de color de gerd, de tija espinosa.
Se’m va acudir d’arrencar-lo per posar-lo enmig del ram. I vaig voler collir-lo.
Era terriblement forta. Era molt difícil. La tija punxava per totes bandes.
De camí cap a casa a peu respiro l’essència vital.
Veig brotar flors al meu voltant.
Veient-les, veient-les brotar. Veient-les veient-me passar.
Veient-les, veient-les brotar.
Més tard vaig passar per un camp de terra negra, acabat de llaurar, encara per rasclar,
però en aquell camp, a la dreta del camí, hi havia una flor d’aquell mateix card.
Es veia que havia estat aixafada per una roda, però s’havia redreçat.
Tenia tres branques, la tija inclinada, quina energia! Aquesta no s’ha donat!
A l’home que havia exterminat els seus germans al seu voltant.
Bufa, quina força vital!
Veient-les, veient-les brotar. Veient-les, veient-me passar.
Veient-les, veient-les brotar. Veient-les veient-me passar.
Veient-les, veient-les brotar. Veient-les veient-me passar.
Veient-les, veient-les brotar.
|
||||
5. |
La corda
04:48
|
|||
Per inquietuds ambigües estira la corda.
Per un traç massa lineal tiba la corda.
Per remitents enigmàtics cargola la corda.
Per somnis esperançadors deixa anar la corda.
Deixa anar la corda si s’ensorren els murs, cobert i aixopluc.
Deixa anar la corda i no acceptis cap més resposta que la que duus dins.
Per un garbuix inconcret estreba la corda.
Pel faïment corcuitós estiralla la corda.
Pel desgavell corrosiu estrica la corda.
Per somnis esperançadors deixa anar la corda.
Deixa anar la corda al tremolí del replà del teu cadafal.
Deixa anar la corda i no acceptis cap més resposta que la que duus dins,
si s’esfondra el teu món.
|
||||
6. |
Pere fuster
04:48
|
|||
Sóc al balcó i m’abassega el teu nom.
Voldria treure’t d’aquí, raure en un altre indret.
Des de la balconada em torno més pensatiu.
Agafa la guitarra. Cantàvem sense parar.
On és l’instant per tornar enrere corrents,
si et pogués ajudar a despertar del malson.
Si pogués contactar amb tu, saber que estàs bé.
Espera’t, escolta’m, vull dir-te que
gràcies per ser a balquena virtut.
Allò que em vares transmetre és que si algú estima estarà bé.
Vaig a fer un tomb i veig la força al carrer
per capgirar el moment. Espero que ens vagi bé.
Des de la balconada em torno més pensatiu.
Agafa la guitarra. Cantàvem sense parar.
|
||||
7. |
El viatge
04:19
|
|||
Pessigolles als braços. Un preludi de tot el que vindrà.
Faig un esforç per calmar-me. Agafo aire i intento respirar.
Milions de coses passen pel meu cap.
El viatge ha començat.
A deu mil anys llum de casa em pregunto si sabré tornar,
tot i que no m’espanto. Hi ha espirals de colors al meu voltant.
La realitat es va difuminant.
Sento la necessitat d’estimar. Sí, sí.
Quan tot s’haurà acabat podré tornar on ho vaig deixar.
Vull fer-ho tot millor que abans.
M’he trobat cara a cara amb vells fantasmes i antigues pors.
Resulta que en apropar-me desapareixen com núvols de colors.
Les nàusees diuen que arriba el final.
Sento la necessitat de lluitar. Sí, sí.
Quan tot s’haurà acabat podré tornar on ho vaig deixar.
Vull fer-ho tot millor que abans.
|
||||
8. |
Amic de la tempesta
05:16
|
|||
Oh! Rei de les altures, viatger alat, amic de la tempesta.
Oh! magne ocell marí, segueixes el navili entre els avencs salins.
Al crit del mariner, bo i menjes cada jorn.
Menjes minestra estranya, indolent company, ni dels arquers fas cas.
Un alacaigut t’imita tot fent-se el coix.
Et colpejarà el bec amb la pipa de fusta.
Potser per esbargir-se els homes d’equipatge han capturat l’albatros.
Fou a les mars del sud, que ahir van tocar l’ocell que feia bufar el vent.
Vora el flanc de la nit es corrompia el mar des del fons de les aigües.
Un alacaigut t’imita tot fent-se el coix.
Ahir tan bell i avui risible, lleig i moix; cara inepta i adusta.
Et colpejarà el bec amb la pipa de fusta.
Qui fou el miserable que al vol de l’albatros gosà posar fi.
On és l’infeliç que aquell dolç ocell estaborní.
Com olis d’una bruixa, el verd, el blau i el blanc, a l’aigua van bullint.
El navili d’un bot saltà de sobte ardit com el cavall que es dreça.
Si ningú va parlar va ser per no interrompre el silenci del mar.
Un alacaigut t’imita tot fent-se el coix.
Et colpejarà el bec amb la pipa de fusta.
Qui fou el miserable que al vol de l’albatros gosà posar fi.
On és l’infeliç que aquell dolç ocell estaborní.
Les veles de la nau són teranyines al vent guspirejant al sol.
|
||||
9. |
El color del cel
04:46
|
|||
El color del cel d’avui, perfils anticipa.
Només vull romandre embriac d’emocions;
en l’imaginari, al cim, en un món sublim,
on natural sigui saber perquè som aquí.
Quan tinc un antull sento el batec del núvol,
el pes de la pluja i la carícia del vent.
Espurnes de foc a l’ombra del desig.
Intrèpida ala, renill en la nit.
Duc per fardatge il·lusió i moltes ganes
de trobar les paraules, per perseguir els somnis.
L’espai s’expansiona i el temps es contrau
amb una mirada, amb un somriure precís.
Llueixen estels entre les branques tan quietes.
He vist l’horitzó tan llunyà i tan proper.
Teranyines humides entre boscos de boira.
Quan arriba l’alba, piuladissa d’ocells.
Dolç és l’instant fugisser i absolut en la seva essència ideal.
Aprendre a volar.
Guaita un moment aquest món que t’envolta. No siguis massa expeditiu.
Aprendre a volar.
|
La Puta i la Ramoneta Bigues, Spain
Rock de degeneració espontània.
Streaming and Download help
If you like La Puta i la Ramoneta, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp